Al País Valencià -a pesar dels titànics esforços en contra- estem vivint les rèpliques que produeix el debat català. Dóna la sensació que hi ha un esforç -un considerable esforç- en que la vida política valenciana siga un oasi que res o quasi res té a vore amb un debat que s’intenta circumscriure com entre Catalunya i Madrid -ni tansols entre Catalunya i Espanya!
“Mentre ací estem rescatant persones”, continuen, “altres territoris menys civilitzats, es llancen plats pel cap per quina bandera ha d’onejar en quin edifici públic o no sé ben bé quines banalitats.”
Se’ls escapa, però, que poques persones podrem rescatar amb un deute acumulat de més de 40.000 milions d’euros i amb un espoli fiscal de més de 6000 milions d’euros a l’any. Se’ls escapa que l’espasa de damocles del Tribunal Constitucional penja inexorablement sobre cap avanç que, en matèria de drets, les Corts legislen.
Dic que vivim rèpliques i em permetré posar només l’exemple més recent; passat dijous, vam vore com Ciudadanos es despenjava de l’acord unitari (al que el grup d’Esquerra Republicana al Congreso ens hi vam sumar per responsabilitat, per cert) que proposa incloure una disposició a l’Estatut que blinde –blinde– un percentatge d’inversions als Pressupostos Generals de l’Estat igual a la població del País Valencià. I es despenjava acusant la resta de forces polítiques de dialèctica separatista -PP inclòs!
Vam avisar, en boca del nostre portaveu Joan Tardà, que aquesta disposició serà paper mullat. I de la nostra aposta per la creació d’una Agència Tributària Valenciana que recapte tots els impostos al País Valencià, a l’estil navarrès. Vorem de part de qui està la raó quan vagen passant els mesos. I, sincerament, espero que ens equivoquem.
Si no ens equivoquem, però, i ara que està de moda parlar de vies escoceses, eslovenes o catalanes, haurem de vore quina és la via per la que apostem els valencians. Fer-nos perdonar, seguir pidolant i cercant acords de mínims amb els que ens volen sotmesos i demanant-los que “ens tracten amb justícia” o plantar-nos davant d’un Estat que ens espolia i que no ens reconeix com a subjecte polític de decisió.
De moment, però, dóna la sensació que la Via Valenciana per la que s’està apostant és una via morta, de carril únic i d’ample ibèric. I, si em pregunten, crec que la Via Valenciana per la que hem d’apostar és d’ample europeu, de doble carril i, quines coses, passa per Catalunya de camí a europa.