Quan tocarà?

Dilluns, 18:30h. València comença a buidar-se mentre l’agost s’apropa inexorable.

-No és bon dia ni bona hora

-Hi estic d’acord, però les agendes són les que són.

Feiem petar la xerrada a una de les terrasses de la vora del Mercat Central mentre esperàvem que el Sergi Sol i el Gabriel Rufián arribassen en l’euromed que, a hora justa, els duia a València per a presentar els seus llibres. Una excusa com una altra per trobar amics i parlar d’aquells altres amics als que és impossible vore des de fa un parell d’anys. Aquells amics que són a la presó per posar unes urnes. Presó. Posar urnes. Europa occidental. Segle XXI.

L’hora s’apropa i, mentre en Rufián comença a atendre els mitjans del país -tan perplexos com el país mateix, em temo- desenes de persones comencen a arribar a l’edifici octubre.

En reconec la majoria; votants -i militants!- d’Esquerra Republicana del País Valencià, d’Esquerra Unida, de Compromís i fins i tot algun socialista (permeteu-me estalviar-me noms).

L’acte comença amb un saló d’actes ple com un ou, amb gent de peu als laterals i, amb emotivitat, ens parlen d’Oriol, de la seua bonhomia, d’eixe home que ho ha donat tot -TOT- per defensar allò que creu just. Votar. Decidir.

 

Al Gabriel Rufián i el Sergi sol els acompanya a l’escenari en Guillem Agulló. Símbol del que el neofeixisme impune pot arribar a arrabassar-nos. Se’l veu emocionat. No pot ser d’altra manera.

I jo, assegut entre el públic, assecant-me alguna llàgrima, no puc parar de pensar en la gent que hi ha al meu voltant. Gent digna que entén que el que està passant a Catalunya no té nom. Que ara són ells, que demà serem nosaltres. I que molts d’ells són votants -i militants!- d’organitzacions que giren la cara a la repressió. A un dels problemes de drets humans més greus que hem sofert a l’estat Espanyol des de la restauració borbónica del 78. I penso que, si els poguera demanar quelcom, els diria que posen l’espill davant dels seus dirigents, que els pregunten què faran quan la sentència condemne als nostres companys a pràcticament una cadena perpètua.

Que els pregunten a quin costat volen estar, amb les víctimes o amb els repressors. Que no hi ha terme mig en aquest conflicte. Que els pregunten “si ara no toca, quan tocarà?”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *