En poques setmanes -quatre, dia dalt dia baix- i si tot va com està previst, naixerà en Lluc. No solc parlar-ne perquè m’agrada guardar-me certes coses per a la gent de casa, família i amics propers però, al capdavall, cadascú parla –escriu– d’allò que sap, sent o viu més a prop. En aquest cas, l’experiència d’estar esperant el primogènit.
Els que ens dediquem a la cosa pública tenim la tendència -permeteu-me la generalització per evitar sentir-me sol- de parlar de la gent –la gent, crec recordar que deia Fuster, sempre són els altres– com a una massa general, sense rostres concrets ni figura definida (no n’és l’únic cas, o és que la pàtria, la nació, el país o la comunitat en tenen?). No dubto de les millors intencions dels que usen -usem- aquestos termes, senzillament és un fet i, encara que ho reduïm a col·lectius concrets -els immigrans, els sense sostre, els diabètics, els infants, els…- sempre fugirem de la cara concreta. Excepció feta, per suposat, d’algun cas força concret que ens toque de prop o, en casos de pocs escrupols, que haja estat obscenament mediatitzat.
Dic açò perquè en poques setmanes -quatre, dia dalt dia baix- i si tot va com està previst, naixerà en Lluc. I la gent, la pàtria, la nació, els immigrants, els sense sostre, els diabètics, els infants, els… comencen a tenir una cara rodoneta, amb galtes grosses i el nas com el de sa mare -permeteu-me la llicència- i penso que si no és la cara que han tingut sempre i que sí, que si ens dediquem a açò no és per nosaltres, és per la gent.
Enhorabona,Josep. Una gran experiència la paternitat, sense dubte, de les mes grans de la vida i que comporta canvis substancials en el comportament i les creences. Si més no, en aquelles que depenen d’hormones i aminoàcids que bambollegen al voltant d’aquest nasset i aquestes galtetes rodones. Molta salut per criar, primer per al nadó, però també pervals pares i avis i resta de la família, que tots som importants.