Quan tocarà?

Dilluns, 18:30h. València comença a buidar-se mentre l’agost s’apropa inexorable.

-No és bon dia ni bona hora

-Hi estic d’acord, però les agendes són les que són.

Feiem petar la xerrada a una de les terrasses de la vora del Mercat Central mentre esperàvem que el Sergi Sol i el Gabriel Rufián arribassen en l’euromed que, a hora justa, els duia a València per a presentar els seus llibres. Una excusa com una altra per trobar amics i parlar d’aquells altres amics als que és impossible vore des de fa un parell d’anys. Aquells amics que són a la presó per posar unes urnes. Presó. Posar urnes. Europa occidental. Segle XXI. LLEGIR ARTICLE

La gent

En poques setmanes -quatre, dia dalt dia baix- i si tot va com està previst, naixerà en Lluc. No solc parlar-ne perquè m’agrada guardar-me certes coses per a la gent de casa, família i amics propers però, al capdavall, cadascú parla –escriu– d’allò que sap, sent o viu més a prop. En aquest cas, l’experiència d’estar esperant el primogènit.

Els que ens dediquem a la cosa pública tenim la tendència -permeteu-me la generalització per evitar sentir-me sol- de parlar de la gent –la gent, crec recordar que deia Fuster, sempre són els altres– com a una massa general, sense rostres concrets ni figura definida (no n’és l’únic cas, o és que la pàtria, la nació, el país o la comunitat en tenen?). No dubto de les millors intencions dels que usen -usem- aquestos termes, senzillament és un fet i, encara que ho reduïm a col·lectius concrets -els immigrans, els sense sostre, els diabètics, els infants, els…- sempre fugirem de la cara concreta. Excepció feta, per suposat, d’algun cas força concret que ens toque de prop o, en casos de pocs escrupols, que haja estat obscenament mediatitzat. LLEGIR ARTICLE

Tot entra en el pes

Estic acabant de llegir “Tot entra en el pes” de Toni Mollà. Quina enveja en la claretat de plantejaments, de pensaments i d’escriptura de Mollà. Si no l’heu llegit ja trigueu en fer-ho; un dietari sense dates dels darrers deu anys que ens permet fer una ullada a l’ànima de l’autor.

Tal volta siga aquesta enveja el que m’ha fet escriure açò. I, un any més, agafar el proposit d’escriure una mica més. Només per això, ja paga la pena.

La Via Valenciana

Al País Valencià -a pesar dels titànics esforços en contra- estem vivint les rèpliques que produeix el debat català. Dóna la sensació que hi ha un esforç -un considerable esforç- en que la vida política valenciana siga un oasi que res o quasi res té a vore amb un debat que s’intenta circumscriure com entre Catalunya i Madrid -ni tansols entre Catalunya i Espanya!

“Mentre ací estem rescatant persones”, continuen, “altres territoris menys civilitzats, es llancen plats pel cap per quina bandera ha d’onejar en quin edifici públic o no sé ben bé quines banalitats.”

Se’ls escapa, però, que poques persones podrem rescatar amb un deute acumulat de més de 40.000 milions d’euros i amb un espoli fiscal de més de 6000 milions d’euros a l’any. Se’ls escapa que l’espasa de damocles del Tribunal Constitucional penja inexorablement sobre cap avanç que, en matèria de drets, les Corts legislen. LLEGIR ARTICLE

Quan vinguen per nosaltres

El matí comença amb un poc menys de pressa del que sol ser habitual. De tant en tant, quan toca anar cap al nord, s’agraeix viure en la punta nord del País Valencià. Normalment, en un país on quasi tot passa a València, em toca maleir l’allargassada geografia del nostre país. Avui, el dia és diferent, avui pugem cap a Lledoners.

Esperança.

Hem omplit un parell d’atobusos d’Esquerra Republicana del País Valencià amb gent que ha decidit, en aquest primer de novembre, deixar per un cop de visitar els seus éssers estimats que se’n van anar i vindre a visitar algú que, tal volta sense conèixer-lo massa, saben segrestat, hostatge d’un Estat que persegueix, condemna i humilia la dissidència. Per sort, ens som molts, de dissidents. Centenars, milers, centenars de milers… LLEGIR ARTICLE

De barreres

En una societat com la nostra, el camí que qualsevol persona enceta en la vida està farcit de barreres. Barreres socials, econòmiques, ètniques, de genere… No són les mateixes barreres les que ha de saltar un home blanc, heterosexual que les que ha de saltar una dona. O un migrant. O una persona LGTBIQ+. O algú amb un treball precari. O amb una renda baixa. O…

A l’esquerra -a l’Esquerra- se li suposa una intenció. La intenció de fer desaparèixer aquestes barreres. De donar a totes i cadascuna de les persones que formen una societat les ferramentes per a que el seu viatge per la vida tinga els mateixos avantatges -drets- siga quina siga la condició social de naixença, el color, el gènere, la ideologia, la inclinació sexual… A això m’agrada anomenar-ho el dret a la felicitat. El dret a cercar una vida plena amb les mateixes possibilitats que qualsevol. I, des d’aquesta premissa, és per això que sóc d’esquerres. I independentista, si em permeteu afegir-ho. LLEGIR ARTICLE

Abans tot açò era Camps

Avui he seguit -en la mesura del possible- la compareixença de Camps a la comissió d’investigació del Congreso. He vist un home prepotent, xulesc i manifasser. Com si, a hores d’ara, no sapiguera ja tothom qui és ell i què va significar el seu govern per als valencians i valencianes. Avui he vist un home que ha perdut tot el sentit de la realitat, que actua com el qui té al darrere la veritat absoluta i com si no necessitàs respondre al que avui se li preguntava.

I, com sempre, el seu anticatalanisme més furibund -un cop més- és demostra com una excusa per tapar la realitat -la pressumpta realitat de la caixa B, avui. La dreta, quan es sent acorralada, recorre sempre al nom del país, el blau de la senyera, el nom de la llengua, o el crist, que tot ve a ser el mateix. LLEGIR ARTICLE

Estic cansat

La veritat és que de vegades estic cansat. Aquesta vida no és per a tothom, i menys vivint en una punta del país. Els trajectes a València -quan no a Crevillent, Elx, Sinarques, Ondara, Dénia, Barcelona i tutti quanti- es fan llargs i, de tant en tant, el sopor obliga a moltes aturades en les àrees de servei d’aquesta AP7 massa vegades pagada i repagada.

“El País s’ho mereix”, em diuen algun cop -i intueixo que ho diuen així, amb pe majúscula. I no. El país no es mereix res; el país no és més que un trosset de terra que va del Sénia al Segura -o un poc més amunt i més a l’est, per a alguns de nosaltres. Qui s’ho mereix és la seua gent. Gent batalladora, incansable, que vol un millor futur per a ella i els seus fills, que sap que aquest poble -cap poble- no es mereix la injustícia i el maltractament que sofrim els valencians. LLEGIR ARTICLE

Bentrobats

És possible que començar un blog amb la que està caient siga una bogeria, o un esforç fútil, si voleu, per donar-nos un poc menys d’importància.

La qüestió -ja vos ho deveu pensar- és que les opinions -polítiques i no- topen inexorablement amb el mur dels mass media abans d’arribar a aquells que, amb més o menys interés, les vulgueu llegir.

No espereu ací reflexions molsudes -almenys no normalment- ni centrades en l’actualitat política -almenys, no només. Tractaré de respondre els comentaris -si els hi ha- i actualitzar sovint.

Anem parlant.