De barreres

En una societat com la nostra, el camí que qualsevol persona enceta en la vida està farcit de barreres. Barreres socials, econòmiques, ètniques, de genere… No són les mateixes barreres les que ha de saltar un home blanc, heterosexual que les que ha de saltar una dona. O un migrant. O una persona LGTBIQ+. O algú amb un treball precari. O amb una renda baixa. O…

A l’esquerra -a l’Esquerra- se li suposa una intenció. La intenció de fer desaparèixer aquestes barreres. De donar a totes i cadascuna de les persones que formen una societat les ferramentes per a que el seu viatge per la vida tinga els mateixos avantatges -drets- siga quina siga la condició social de naixença, el color, el gènere, la ideologia, la inclinació sexual… A això m’agrada anomenar-ho el dret a la felicitat. El dret a cercar una vida plena amb les mateixes possibilitats que qualsevol. I, des d’aquesta premissa, és per això que sóc d’esquerres. I independentista, si em permeteu afegir-ho.

I entre aquestes barreres, els valencians -per a variar- en tenim una més -més d’una, si li afegim la lingüística, la econòmica…-: La barrera electoral. Una barrera que nega la representativitat a més d’un centenar de milers de valencians i valencianes que, amb el seu vot, trien opcions que, com la meua, no són majoritàries en aquest moment al País Valencià. El valencians, quan votem, també tenim menys dret que la resta de subdits del Regne d’Espanya. I en van…

Tenim clar que volem tombar totes les barreres. I l’electoral què? La tombem?