La veritat és que de vegades estic cansat. Aquesta vida no és per a tothom, i menys vivint en una punta del país. Els trajectes a València -quan no a Crevillent, Elx, Sinarques, Ondara, Dénia, Barcelona i tutti quanti- es fan llargs i, de tant en tant, el sopor obliga a moltes aturades en les àrees de servei d’aquesta AP7 massa vegades pagada i repagada.
“El País s’ho mereix”, em diuen algun cop -i intueixo que ho diuen així, amb pe majúscula. I no. El país no es mereix res; el país no és més que un trosset de terra que va del Sénia al Segura -o un poc més amunt i més a l’est, per a alguns de nosaltres. Qui s’ho mereix és la seua gent. Gent batalladora, incansable, que vol un millor futur per a ella i els seus fills, que sap que aquest poble -cap poble- no es mereix la injustícia i el maltractament que sofrim els valencians.
“Estic malalta, càncer. Amb dos autotrasplantaments de medul·la. Mentre em quede vida i força ací estic. I si jo puc, la resta també.” Avui algú ha dit açò davant meu. Com em puc atrevir a dir que estic cansat?